LA CLUSA DEL GES (FORAT MICÓ)

Forat Micó

Forat Micó

                El riu Ges neix als cingles de darrera Siuret i desemboca al Ter a la sortida de Torelló, té un desnivell de 1000m. en un recorregut de 22 quilometres. Pel seu camí talla transversalment la serralada de Bellmunt, aquest no sembla el pas més fàcil per a un curs d’aigua, tot i això el Ges a erosionat la muntanya fins a formar l’actual Vall i Forat Micó. Les estructures i les característiques geològiques del terreny són un dels condicionant de primer grau del relleu actual; per exemple l’existència de serralades, altiplans, cingles…ve marcada per l’existència de plecs, roques de diferents duresa o falles. L’encaixament de la xarxa hidrogràfica en el relleu també té una dependència molt important amb la geologia que travessa, tot i així no sempre es compleix aquesta norma. Per tant tenim que la relació geologia – hidrografia pot ser de dos tipus possibles: d’adaptació o de inadaptació, això vol dir o que els rius segueixin els pendents que els marquen les estructures i les roques més toves, o que en canvi les tallin. La gran majoria de cursos d’aigua de poca entitat segueixen el model d’adaptació al relleu geològic més recent; d’altres més cabalosos o antics aconsegueixen sobreimposar-se a aquests condicionant, exemples pròxims són el Ter, el Llobregat o el mateix Ges.

                Bellmunt és un exemple molt didàctic d’un plec anticlinal i es correspon als darrers episodis de la formació dels Pirineus (fa uns 30 milions d’anys). És una estructura que segueix la direcció est – oest marcada per la seva cresta. En canvi el Ges segueix un camí perpendicular tallant-la de nord a sud; erosionant primer les roques més dures que formen les crestes de la muntanya i les parets de Forat Micó, i després les més toves que són les de dins la Vall. Aquest tipus d’estructura en geologia rep el nom d’anticlinal desventrat, i en geografia s’anomenen cluses. Existeixen diferents teories que expliquen la inadaptació de la xarxa hidrogràfica a la geologia del terreny; una d’elles és que aquesta és anterior a la formació de l’estructura, per tant a mesura que s’anava aixecant aquella muntanya (procés que pot durar uns quants milions d’anys) el riu ha anat llimant-la mantenint el seu traçat inicial. Sí observem un perfil del Ges veurem que és un riu immadur, això vol dir que no te prou marcades les seves tres etapes de curs alt, mig i baix; tampoc té terrasses associades ni una conca de grans dimensions, tot això i altres característiques ja anunciades no fan pensar amb un curs fluvial de la mateixa edat de la formació dels Pirineus. A més està bastant documentat que gran part de la xarxa hidrogràfica Catalana actual no va més enllà de 1 milió d’anys. Aquesta primera possibilitat sembla descartable. Un altre hipòtesis podria ser que aquest anticlinal estigués originàriament recobert per sediments sense deformar que amaguessin l’estructura del plec de Bellmunt. El riu podria erosionar els materials cobertors fins arribar a l’alçada de les primeres crestes i continuar baixant , fent aflorar  tota la muntanya i marcant un tall incisiu en el centre. És difícil d’aplicar aquesta teoria en el nostre cas ja que no existeix cap vestigi d’aquests possibles sediments cobertors en cap dels flancs de la serralada i la seva descoberta revolucionaria la geologia regional de casa nostre.

                Una tercera hipòtesis, i potser la més creïble, és la captura entre rius. Aquesta succeeix quan dos rius que drenen vessants oposats d’una mateixa muntanya s’acaben trobant i unificant la seva conca. Cada u erosiona per la seva banda, primer es forma un coll i el desgast continua fins que un dels dos captura les aigües de l’altre i passen a formar un sol riu. Aquest no és un procés tant estrany, n’hi han diferents exemples a tot Catalunya; i els afavoreix el fet de que els dos rius tinguin nivells base diferents; com és el cas del Ges que en la zona de Vidrà està a una alçada de 900m i  als voltants de Rabassola a uns 700m. L’historia seria que en un primer moment el vessant nord conduïa les seves aigües cap a Vidrà i segurament s’escapaven cap a Sant Quirze de Besora, i el vessant sud tindria algun torrent que confluïa cap a les aigües del Fornés. Alhora de preveure el procés erosiu que continuà segurament hauríem de separar els dos vessants; el costat nord de relleu més suau i alternances de roques que permetrien millor la creació d’una xarxa de rieres i torrents, i el vessant sud una paret més vertical marcada per una sola litologia difícil d’erosionar. Es pot suposar que l’erosió sempre fou més important en el vessant sud, amb l’afegit d’una pluviometria més important en el Vidranès, i que l’estructura de clusa es comencés a marcar per aquest costat. Per tant també pot ser que la vall de Salgueda ja comencés a perfilar-se abans no es produís la captura. Seguint aquest ordre Forat Micó seria el punt més tardà i difícil de superar. En el moment en que Forat Micó esta ha una cota inferior a les de Vidrà és quan el vessant sud captura les aigües de la zona del Vidranés eixugant l’antiga sortida cap al Bisaura i consumant la captura. Resten però algunes coses que no acaben d’encaixar, com ara el tall tan net i profund de Forat Micó que es fa difícil d’explicar per un procés lent i a base cabals d’aigua inicialment poc importants que potser demanarien un estudi de camp més profund.

Eudald Rifà, llicenciat en geologia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *