L’ENCÍS DEL RIU

EL GES I EL TER

Salt del Mir

Salt del Mir

La importància dels Rius

Un país,en tant com a col·lectiu humà assentat en un territori, és sempre una entitat formada per homes i paisatge. Els homes s’adapten al seu entorn natural i hi estableixen uns  vincles molt intensos, que es van conformant i edificant. Així les relacions dels habitants de cada lloc mantenen amb l’ indret on viuen generen un tipus determinat de comportament que serà essencial per definir la personalitat de cada  país.

Un element important del paisatge que ha mercat d’una manera decisiva l’activitat des homes que hi ha estat en contacte, és el riu. L’aigua és un dels principis fonamentals de la vida i de la nostra cultura hi està estretament relacionada. Els rius que travessen la nostra geografia, a més de ser els conductors de la força de l’aigua, han perfilat el paisatge, han donat una fesomia pròpia al territori, i també han actuat d’aglutinadors dels pobles que han nascut i crescut al costat de les seves riberes i n’ha condicionat les formes de vida.

Des de un punt de vista mitològic, el riu s’ha considerat l’agent “fecundador” de la terra, el símbol de la vida eterna i la imatge del pas del temps escolant-se lentament i inexorable. Sovint, a la literatura s’ha comparat la vida humana amb un corrent d’aigua que avança per paisatges diversos fins que es dilueix en les  immensitats del mar. Moltes cultures creuen en l’existència d un gran riu que separa el món real del més enllà i descriuen la barca que n’uneix les dues ribes i trasllada els morts a l’espai sense retorna de l’altra vida. Els rius han estat, dons motius  de culta i devoció des de temps antiquíssims.

Constitueixen un patrimoni  natural i cultural de primer ordre i les seves conques han esdevingut al llarg dels segles braços oberts a la cultura i a la civilització. Des de sempre els homes s’han establert a les vores dels rius, han begut i viscut de les seves aigües, i s’han deixat bressolar per la seva veu; la veu suau i acollidora de les aigües clares i encalmades, la misteriosa de les insondables i pregones, i l’ amenaçadora de les seves embravides per torbonades i tempestes.

Conscients de la necessitat de l’aigua, i enlluernats per la seva força, els pobles s’han relacionat estretament amb els rius, n’han aprofitat tots els recursos i han intentat de fer-los seus. Per una banda, se n’han servit per cobrir les necessitats de la subsistència i n’han fet l’ús quotidià  i domèstic de portar l’aigua als conreus i a les llars; per altra, els han emprat com a font de riquesa i els han convertit en motor econòmic. El riu ha proporcionat energia per fer funcionar les fàbriques, ha esdevingut una via de comunicació que permet desplaçar-se per descobrir nous paratges i conquerir nous territoris, hi també ha servit de barrera per defensar-se d’agressions i d’atacs. Ha esta l’amic que porta al benestar i riquesa, que comunica i, alhora, que protegeix i separa.

Però, si bé és veritat que els homes hem tret incomptables   beneficis dels corrents fluvials, també és cert que no els hem pogut domesticar mai totalment. A vegades el riu s’ha revoltat contra l’ocupació excessiva de que ha estat objecte, ha reclamat l’espai de les seves vores i ambla fúria destructora de vegades -massa sovint per desgràcia- les relacions que hi hem establert no han estat gaire positives i se n’ha fet un ús indiscriminat que n’ha comportat l’empobriment i la degradació.

Entre les innombrables cares que ens presenta el calidoscopi del  riu, cerquem retrobar unes formes de vida que ja s’han perdut  i aquelles altres que ens porten a l’aventura d’ introduir-nos  en el vessant fantàstic i misteriós de les aigües que ens travessen. Deixant-nos seduir per l’encís del riu és pretén evocar, com eren els rius dels nostres avantpassats. Deixar constància de com els voldríem per als nostres fills i submergir-nos  en una part del paisatge, dels qual sens dubte en formem part.

(Manllevant idees expressades en un llibret que porta el mateix títol i que fou escrit per les Autores locals, Sílvia Caballeria, Montserrat Codina, Rosa Sayós i Fina Badia. ( és pot trobar, encara en diferents col·leccions locals. És una joia.)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *